Maria Bonnín i Maria Salleras són el testimoni del naixement i l’evolució de la Fundació. Van formar equip amb la fundadora Maena Juan amb qui ha compartit activisme i solidaritat. Durant tots aquests anys, Maria Bonnín i Maria Salleras han format part del patronat. Ara, s’acomiaden amb un “fins després” deixant el fruit de la seva lluita i experiència en els fonaments de la nostra entitat.
- Com començau a capficar-vos en el projecte de la Fundació?
- Bonnín: Nosaltres érem amigues de na Maena des de feia molts anys i quan va heredar els doblers del seu pare va considerar que havíem de fer alguna cosa. Per ella, els seus doblers no eren seus sinó que havien d’anar destinats a algun servei pels treballadors i treballadores. Ho havíem parlat diverses vegades. D’aquesta manera, vam decidir la forma jurídica de fundació.
- Salleras: Ella sabia que els doblers que havia heretat provenien de fàbriques on feien feina treballadors explotats. D’aquesta manera, pensava que havia de retornar els seus doblers a la classe treballadora. Als 70 la classe treballadora eren persones de la Península.
- Què empeny a Maena Juan a prendre aquesta decisió?
- Bonnín: Ella era molt creient i tenia molta exigència com a catòlica. Tot això li va remoure l’obligació moral de la solidaritat. Llavors, essent una dona catòlica va obrir les portes a altres religions i cultures -com fa la Fundació actualment-.
- Salleras: Exactament. Quan la vaig conèixer na Maena passejava una Bíblia desgastada de tant d’utilitzar-la. Hi tenia moltes anotacions als costats de les pàgines. Per altra banda, el Concili Vaticà II va ser una obertura de l’Església molt forta on gent que estava compromesa es plantejava la lluita dels que tenien menys. Per ella, aquest era el seu objectiu. A mi personalment, va ser això el què em va cridar l’atenció.
- Com creis que ha evolucionat la Fundació?
- Bonnín: Primer, l’objectiu era que la classe treballadora prengués consciència dels seus drets. Per això, organitzàvem debats. Si creien en Déu no tenia importància. Allò important era que havien de descobrir la situació de repressió laboral en la qual es trobaven.
- Què en pensau de com es gestionen actualment els drets laborals, feministes i de les persones immigrants?
- Bonnín: A aquests moments ho veig fatal. T’adones que s’han aconseguit coses, però no en proporció en certes qüestions com la igualtat de salaris entre homes i dones. També és important destacar les conseqüències del turisme. Els valors se centren en l’actualitat en els doblers. En l’àmbit social s’han fet passes, però són insuficients.
- Salleras: Haver viscut la dictadura ens feia somiar que la gent seria més solidària i que amb la democràcia “tot s’arreglaria”. A mi em fa la sensació que hi ha una desconnexió entre la realitat política i el poble.
- Sereu capaces d’estar “mans aplegades” ara que deis adeu al Patronat?
- Bonnín i Salleras: No hi estarem “mans aplegades”. Tot i que ho feim a un altre ritme, no aturam!
- Salleras: El món es pot canviar de moltes maneres. Per exemple, ara tenim tot l’aspecte ecològic, que abans no existia.
- Bonnín: Jo no deixaré d’anar a algunes manifestacions, per exemple. Hem de dur el nostre ritme.
- Quina és la reflexió final que feis des del Patronat?
- Salleras: Enguany hem tengut alumnes que han hagut de deixar les classes perquè han vist que hi havia professors homes. Els avanços feministes d’Europa, no són els avanços de tots els continents. Nosaltres hem d’ajudar a les persones, però no hem de claudicar davant tot allò que hem aconseguit. Hem d’ajudar-los a fer el procés a ells i a elles.
- Bonnín: No volem renunciar als valors socials i feministes que hem aconseguit.